escena

Camino de pressa, mans a les butxaques, les galtes gelades. M’envolta el silenci i alguns rumors febles. Una dona observa asseguda en un banc. No sé què fa llevada a aquestes hores. No sé què faig jo a aquestes hores travessant la ciutat.
Son pare és un màfies i sa mare viu tancada a casa. El tracte amb la família és més aviat accidentat. “Què ha passat?”. Seu al portal amb l’esquena al racó. “Què ha passat?” Segueix en silenci. Abaixa el cap. Regira a les butxaques i treu el tabac. Me n’ofereix, “que ho he deixat, collons”. M’assec al seu costat. S’encén un cigarro i em torna a mirar.
“Quin fàstic”. No sé a què ve això, li ho pregunto. Comença a parlar a desgana, sense saber ben bé com començar, amb sospirs i suspensions intercalades. Però aviat s’embala i mira de treure-ho tot de cop i no entenc res i em comença a fer mal. Li deixo anar un t’estimo. Em mira. Parla de pressa, disculpes, mentides, mirades d’indiferència, “no m’expliquis històries”, dagues al cor. Que no em vol ni veure i que això s’ha acabat.
Calla un moment i em mira, i mira el terra, que ve a ser el mateix.
“Ho sento”, que s’ha atabalat, que no és culpa meva, que la vida és una merda i que vol fugir d’aquí.
Doncs fugim. Si vol fugir, fugim, a mi m’és igual la resta. Em diu que em desenganyi, que toqui de peus a terra. Fa que no amb el cap.
Insisteixo,“no em convenç, vull estar amb tu”. Em fa callar, diu que les coses són més difícils del que crec, que en què penso tot el dia i que torni a la realitat. S’aixeca i treu les claus.
“Bona nit”, i fica la clau al pany, gira, empeny i obre. Passa cap a dintre sense tornar a girar-se. No em ve de gust ni frenar la porta que es tanca lentament, com per donar-me temps, fins topar amb el marc amb un sonor clac! que a mi em sona a tret al pit.
Ara que començo a viure-la, cada cop l’entenc menys, la vida. M’eixugo una llàgrima i m’aixeco. Torno cap a casa.
Les galtes gelades, camino de pressa. Recordo com li guardava la mà a la meva butxaca. El carrer és ple de silenci de ciutat, sembla que tothom dormi.
O que tothom sigui mort.