De cop ha volgut sortir. M’ha estirat del braç com si li anés la vida i per poc que aquella porta infal·lible del dimoni no em talla l’altre. Bé, potser no me l’hauria tallat, però m’ha fet impressió de totes formes.
Rere l’estrebada ens hem quedat allà, de peu a l’andana. Me l’he mirat. Estava paralitzat. Respirava fort. Els ulls com taronges fixats en l’interior del vagó. Els ulls com taronges i la nineta com boja quan els vagons s’han començat a succeir els uns als altres, primer a poc a poc, després quasi amb violència, fins perdre’s en aquell tub negre que qui sap què amaga.
Tres o quatre segons han hagut de passar abans que els seus ulls, encara plens d’una incomprensió o una sorpresa o un espant que no sabria ben bé com interpretar, clavats silenciosament en aquell forat fosc i desconegut, decidissin mirar-me a mi, sense canviar el rictus d’aquell rostre torbat.
Ha estat llavors quan he sentit el silenci de la solitud que es respira quan un tren acaba de marxar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
fou curiosa trobada la d'ahir
a veure si no passan eons fins la següent
De 2004? Pues verás, han sido 4 años muy intensos... dios, en qué año te quedaste?! Jajaja.
Manifiéstate y hablamos de indios y lo que quieras.
Publica un comentari a l'entrada