Les prediccions, que feien pinta d'encertades, em deien que avui hauria de ser un dia gris com la resta dels últims dies.
Per sorpresa, m'omplen uns caminets de sorra calenta i vapor de vida sobtat que em fan dir-li al món bon dia i res no importa tant com volem fer-nos creure. Així que, senzillament, em determino a començar coses, com sempre, però amb intenció d'acabar-les. I amb un somriure que ningú veu.
La nit de divendres va ser determinant: "qui es tatua avui?"
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Según mi traducción, esa sonrisa que nadie puede ver, sería bastante bella.
Publica un comentari a l'entrada